[Efecte Lupa – 5] El Desgel

Programa emès a Canallitera.com el divendres 7 de març de 2014.

images

Podeu escoltar o descarregar-vos el programa al web de Canallitera o ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

Enguany fa 75 anys que va acabar la fase militar de la radera guerra d’Espanya (tant de bo ho sigue). L’1 d’abril de 1939 es va llegir lo rader parte de guerra i la van donar per acabada. El saldo va ser un país destrossat, centenars de milers de persones mortes o exiliades, una frustració general de les elevades expectatives que la II República havia generat, i un paorós aïllament social, cultural, econòmic i polític d’Espanya en relació a la resta d’Europa. Encara en paguem les conseqüències.

La fi de la guerra va implicar també l’inici d’una llarga i brutal repressió vers els que havien donat suport a la República, i també vers sectors que l’havien combatut, com els moviments obrers de caràcter revolucionari. Alguns historiadors diuen que la repressió de la postguerra va ser molt pitjor que la guerra en si, i les dades pareixen demostrar-ho.

A les terres de la Llitera no s’acostuma a parlar gaire de la guerra del 36. En l’àmbit familiar sol ser un tema tabú. Durant dècades els que ho van viure han procurat mantindre els fills i els nets al marge de tota informació i coneixement al respecte.El silenci és el que predomina, només trencat per algunes escasses publicacions que darrerament es van editant.

Pareix mentida, però després de tantes dècades, les ferides encara estan massa toves per a uns, mentre que altres encara mantenen la pell massa fina, amb la qual cosa es podria pensar que tenim un país encara convalescent, que no s’ha recuperat del xoc. Només el coneixement mos podria ajudar a curar-lo de debò. Però… d’on l’obtindrem? Qui mos orientarà?

Un dels problemes amb els que mos trobem és que cada any que passa moren els pocs supervivents que queden dels que van viure aquell temps en directe. Això és preocupant perquè els pocs testimonis que queden marxaran a l’altre barri en quatre dies, i no quedarà ningú que mos ho vulgue o pugue explicar. Si això passa, continuarem enredats amb los tòpics i prejudicis més estesos i de tan mal desfer.

El programa d’avui està dedicat a il·lustrar un episodi de ‘desgel’ memorialístic. Es relata com, un dia, un home de 93 anys va decidir explicar una història, la seua. És la història de José Enjuanes Pena, un home nascut a Alcampell el 1915, que va ser recopilada en un llibre titulat ‘Un ball per la república’ (Pagès Editors, 2010), i s’emmarca en les recents tendències a bussejar en el nostre passat per tal d’intentar entendre el present.

En el programa es parla del cooperativisme popular i progressista dels anys 20 (representat pel Sindicat Agrícola), dels mestres racionalistes de l’escola local, de les confrontacions entre cooperativistes socialistes i col·lectivistes anarquistes, de les peripècies biogràfiques que va comportar la guerra civil, amb tot el seu violent itinerari de batalles, ferides, exilis i càstigs, de la repressió de la postguerra, de les trobades amb maquis, de la lliga clandestina de mutilats de guerra i de la recuperació de la democràcia. Tot emmarcat en un context local i comarcal, que mostra les curioses interseccions entre la microhistòria i la macrohistòria.

Una bona part de la història es pot llegir en anglès ací. (potser algun dia hi posarem el que manca).

El senyor José Enjuanes Pena va morir l’any 2010, tot just després d’editar-se el llibre amb la seua història. El programa està dedicat a ell i a la seua família.

El repertori musical inclou els següents temes:

  1. Antes de la lluvia (Loquillo, 2004)
  2. Spanish Bombs (The Clash, 1979)
  3. Los maestros (Barricada, 2009)
  4. Belchite (Petisme, 1992)
  5. Maquis (Gabinete Caligari, 1983)
  6. Canto a la libertad (José Antonio Labordeta, versió en directe de 1986)

[Efecte Lupa – 1] Els carrers de la Llitera

121

Programa emès el 10 de gener de 2014 a Canallitera.com

images

El podeu escoltar o descarregar ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

El posar nom a un carrer o a una plaça no és una operació qualsevol, sinó un acte carregat de simbolisme, una mostra de força que també pretén aconseguir una determinada legitimitat, una representació escènica on els actors locals (o supralocals) ensenyen com són o com creuen que haurien de ser les coses. Posar nom a un carrer és, en definitiva, un acte de poder. Els noms existents al nomenclàtor local responen a un determinat estat de forces, a uns concrets equilibris de poder. De vegades aquest ordre dura dècades, potser segles, mentre que altres camins és més inestable i canvia cada poc temps.

Els noms dels carrers es van modificant a mesura que van canviant les ideologies predominants, els règims polítics, els costums o les tradicions (dels que manen). El que pareix clar és que aquells que no manen, no bategen carrers.

Quins noms tenen els carrers de la Llitera? En què s’han inspirat? Cap a on s’han decantat els alcaldes i corporacions municipals que els han hagut de batejar? De quin peu calcen? Per què estos noms i no altres?

Hi ha carrers sense nom?

Aquest programa pretén aportar dades i reflexions sobre estes qüestions, i està basat en un article que vam publicar a Littera, la revista del Centre d’Estudis Lliterans, titulat ‘De Macondo a la Llitera: a propòsit dels carrers de la comarca‘ (Littera, núm. 2, 2012).

L’apartat musical va relacionat amb el tema dels carrers. Les cançons que han sonat (íntegres) durant el programa són:

  1. Where the streets have no name – U2 (1987)
  2. El meu carrer – Joan Manuel Serrat (1970)
  3. La calle del viento – 091 (1993)
  4. Mi calle – Lone Star (1969) (en versió de Loquillo i los Trogloditas, 2001)
  5. A la calle – Kortatu (1986)
  6. Calle Melancolía – Joaquín Sabina (1980)
  7. El carrer dels torrats – Sopa de Cabra (1990)images