[Efecte Lupa – 5] El Desgel

Programa emès a Canallitera.com el divendres 7 de març de 2014.

images

Podeu escoltar o descarregar-vos el programa al web de Canallitera o ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

Enguany fa 75 anys que va acabar la fase militar de la radera guerra d’Espanya (tant de bo ho sigue). L’1 d’abril de 1939 es va llegir lo rader parte de guerra i la van donar per acabada. El saldo va ser un país destrossat, centenars de milers de persones mortes o exiliades, una frustració general de les elevades expectatives que la II República havia generat, i un paorós aïllament social, cultural, econòmic i polític d’Espanya en relació a la resta d’Europa. Encara en paguem les conseqüències.

La fi de la guerra va implicar també l’inici d’una llarga i brutal repressió vers els que havien donat suport a la República, i també vers sectors que l’havien combatut, com els moviments obrers de caràcter revolucionari. Alguns historiadors diuen que la repressió de la postguerra va ser molt pitjor que la guerra en si, i les dades pareixen demostrar-ho.

A les terres de la Llitera no s’acostuma a parlar gaire de la guerra del 36. En l’àmbit familiar sol ser un tema tabú. Durant dècades els que ho van viure han procurat mantindre els fills i els nets al marge de tota informació i coneixement al respecte.El silenci és el que predomina, només trencat per algunes escasses publicacions que darrerament es van editant.

Pareix mentida, però després de tantes dècades, les ferides encara estan massa toves per a uns, mentre que altres encara mantenen la pell massa fina, amb la qual cosa es podria pensar que tenim un país encara convalescent, que no s’ha recuperat del xoc. Només el coneixement mos podria ajudar a curar-lo de debò. Però… d’on l’obtindrem? Qui mos orientarà?

Un dels problemes amb els que mos trobem és que cada any que passa moren els pocs supervivents que queden dels que van viure aquell temps en directe. Això és preocupant perquè els pocs testimonis que queden marxaran a l’altre barri en quatre dies, i no quedarà ningú que mos ho vulgue o pugue explicar. Si això passa, continuarem enredats amb los tòpics i prejudicis més estesos i de tan mal desfer.

El programa d’avui està dedicat a il·lustrar un episodi de ‘desgel’ memorialístic. Es relata com, un dia, un home de 93 anys va decidir explicar una història, la seua. És la història de José Enjuanes Pena, un home nascut a Alcampell el 1915, que va ser recopilada en un llibre titulat ‘Un ball per la república’ (Pagès Editors, 2010), i s’emmarca en les recents tendències a bussejar en el nostre passat per tal d’intentar entendre el present.

En el programa es parla del cooperativisme popular i progressista dels anys 20 (representat pel Sindicat Agrícola), dels mestres racionalistes de l’escola local, de les confrontacions entre cooperativistes socialistes i col·lectivistes anarquistes, de les peripècies biogràfiques que va comportar la guerra civil, amb tot el seu violent itinerari de batalles, ferides, exilis i càstigs, de la repressió de la postguerra, de les trobades amb maquis, de la lliga clandestina de mutilats de guerra i de la recuperació de la democràcia. Tot emmarcat en un context local i comarcal, que mostra les curioses interseccions entre la microhistòria i la macrohistòria.

Una bona part de la història es pot llegir en anglès ací. (potser algun dia hi posarem el que manca).

El senyor José Enjuanes Pena va morir l’any 2010, tot just després d’editar-se el llibre amb la seua història. El programa està dedicat a ell i a la seua família.

El repertori musical inclou els següents temes:

  1. Antes de la lluvia (Loquillo, 2004)
  2. Spanish Bombs (The Clash, 1979)
  3. Los maestros (Barricada, 2009)
  4. Belchite (Petisme, 1992)
  5. Maquis (Gabinete Caligari, 1983)
  6. Canto a la libertad (José Antonio Labordeta, versió en directe de 1986)
Anuncis

[Efecte Lupa – 4] La disputa mediàtica pels béns de les parròquies aragoneses de l’antic bisbat de Lleida

safe_image.php

Programa emès a Canallitera.com el divendres 21 de febrer de 2014.

images

Podeu escoltar o descarregar-vos el programa al web de Canallitera o ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

Aquest programa està dedicat a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació en els conflictes polítics. Concretament en el cas de l’estranya disputa pels béns de les parròquies aragoneses que pertanyien a l’antic bisbat de Lleida.

Us avancem que no mos interessa dilucidar de qui són, ni què s’hauria de fer dels béns parroquials en litigi (de fet, això no mos importa gaire), sinó, simplement, analitzar com s’ha construït un conflicte polític absurd i quines conseqüències té això en la pràctica periodística

Els bens patrimonials en litigi formen un conjunt dispar de 113 peces. La gran majoria són elements quotidians dels oficis religiosos (calzes, vasos, gerres, creus, culleretes, campanetes, segells, peces de roba, etc.),que només tenen un valor relatiu en el context del que provenen. Hi ha, no obstant això, una trentena de pintures i escultures, principalment dels segles XIV i XV, de major valor històric i artístic.

Arrel la manca d’acord en el repartiment d’estos béns, es produïren tot un seguit de declaracions pujades de to dels sectors polítics i religiosos d’Aragó i de Catalunya, de les quals es feren ampli ressò els mitjans de comunicació de masses. Una cobertura mediàtica inusitada per a un problema tan minso i fàcil de resoldre.

Per analitzar aquest cas hem comptat amb les anàlisis i opinions del professor Enric Castelló, dels Estudis de Comunicació de la URV, qui durant els darrers tres anys ha coordinat un projecte de recerca finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació sobre diversos conflictes polítics apareguts a la premsa espanyola.

L’anàlisi realitzada permet revisar la cronologia dels fets, identificar quines peces parroquials provenen de la Llitera, u observar amb quins arguments defensen les respectives (i polaritzades) opinions els diaris d’Aragó i de Catalunya. També s’observa que tant la premsa d’Aragó com la de Catalunya només admet en les seues pàgines opinions alineades amb una de les postures, mentre que n’exclouen totes les que no hi encaixen (un exercici exemplar de manca de pluralitat informativa). Finalment, s’observa com les dinàmiques polítiques del nostre peculiar Estat autonòmic (en forma de ‘café para todos’) propicien unes actituds d’ignorància i menyspreu vers els veïns d’altres comunitats autònomes i on la generositat i el respecte no hi són ni s’hi esperen. I, com sempre, els que mos trobem al mig en patim les conseqüències i en rebem les garrotades. Res de nou. Però val la pena ser-ne conscient.

Donada la temàtica lleument religiosa del cas, la selecció musical ha estat la següent:

  1. Halleluya –  Milk and Honey (1979)

  2. Hallelujah – Leonard Cohen (1984) (versió en directe de 2011)

  3. Halleluyah – Lone Star (1972)

  4. Aleluya – Luis Eduardo Aute (versió en directe de 1983)

  5. Allellujah – Fairground Attraction (1991)

[Efecte Lupa – 3] La Llitera, terra de frontera

Public_Schools_Historical_Atlas_-_Europe_13th_century

Programa emès a Canallitera.com el 7 de febrer de 2014.

images

Podeu escoltar o descarregar-vos el programa ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

1630_aragonia_et_catalonia

Se sol dir que la Llitera és una comarca de frontera. Però… som conscients de què significa això realment? A n’esto programa mos volem fixar en les implicacions del fet fronterer. Volem reflexionar una mica sobre les circumstàncies de la vida a la frontera, en general i en concret a la nostra comarca, i sobre com això ha pogut condicionar unes determinades formes de vida i unes actituds entre la població.

La ‘frontera’ és un concepte de naturalesa híbrida: és al mateix temps un límit i una zona. Un límit que podem representar amb una ratlla (unidimensional); i una zona o espai euclidià bidimensional (o inclús tridimensional si comptem els elements que conté).

Les zones frontereres són sempre uns territoris apassionants, on la complexitat de la  nostra societat assoleix les formes més innovadores i desenvolupades.

Amb les fronteres és fàcil d’ensopegar-hi, acostumen a ser ben senyalitzades i moltes tenen guardians que les vigilen i en seleccionen els transeünts.

En l’imaginari literari més estàndard les fronteres sempre estan situades lluny, als confins del món civilitzat, allà on la societat es troba amb les forces salvatges de la naturalesa. D’ací que s’haja estès una visió romàntica de la frontera, un lloc d’aventura i excitació. Això està molt bé. Però… què passa quan resulta que un viu a la frontera? No pas a milers de milles, com poèticament es diu, sinó al damunt mateix! Per força la percepció és una altra. I els habitants de les fronteres en paguen les conseqüències. Per bé i per mal.

De tot això i més parlem en aquest programa, que ha comptat amb una selecció musical íntimament relacionada amb el tema:

  1. La frontera – La Frontera (1985)
  2. La vida en la frontera – Radio Futura (1985)
  3. Dame una frontera – Ferrobós (1989)
  4. Clandestino – Manu Chao (1998)
  5. Fronteras – Jorge Drexler (1999)
  6. Terra de frontera – Los Draps (2006)
  7. New Frontiers – Franco Battiato (1982)images

[Efecte Lupa – 2] La novel·la negra mediterrània

markaris

Petros Markaris

camillieriFred_vargas_m

batya

Aquest programa es va emetre a Canallitera.com el 24 de gener de 2014.

images

Podeu escoltar-lo i/o descarregar-lo ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

Des fa un temps, les estanteries de llibreries i de biblioteques s’han omplert de títols de novel·la policíaca. En els últims anys s’ha publicat un gran nombre de títols. Només durant la tardor de 2013 s’han publicat unes 20 novetats d’aquest gènere. El programa d’avui pretén ser una guia per a navegants que ajudi a no naufragar en aquesta “marea negra” de títols i d’autors.

Quin és el primer llibre que he de llegir? Quin és l’autor o l’autora més interessant? Aquestes novel·les no són un gènere menor, una mena de literatura “barata”? He de ser morbós o morbosa per poder llegir un d’aquests llibres..? Aquestes preguntes, i d’altres, podrien expressar alguns dels dubtes susceptibles d’assaltar qualsevol que vulgui entrar per primera vegada en la lectura de novel·la negra.

Per això ací intentarem fer una mena de cartografia. Dibuixarem un mapa amb les principals coordenades, per ajudar els lectors a guiar-se entre la gran quantitat de títols, d’històries, d’autors i d’autores.

En línies generals, el mapa de la novel·la negra actual té dos pols de màxima activitat: els autors nòrdics i els autors mediterranis. Aquesta divisió no és només geogràfica, sinó que comporta també diferències significatives en el tipus d’històries que s’expliquen; en el caràcter dels protagonistes; en els crims que s’expliquen, en definitiva, en les societats que reflecteixen.

Els temes musicals escollits per a l’ocasió són els següents:

  1. Asesinato en Torrero – Más Birras (1987)
  2. Dinata – Eleftheria Arvanitaki (1991) (per a introduir el grec Petros Markaris)
  3. Morning – Noa (per a introduir l’israeliana Batya Gur)
  4. Disamistade – Fabrizio De André (1996) (per a introduir l’italià Andrea Camilleri)
  5. Le long de la route – Zaz (2011) (per a introduir la francesa Fred Vargas)

Tots ells han sonat de manera íntegra. Que us aprofitin!

images

[Efecte Lupa – 1] Els carrers de la Llitera

121

Programa emès el 10 de gener de 2014 a Canallitera.com

images

El podeu escoltar o descarregar ací:

ultimas_emisiones_prueba_img

El posar nom a un carrer o a una plaça no és una operació qualsevol, sinó un acte carregat de simbolisme, una mostra de força que també pretén aconseguir una determinada legitimitat, una representació escènica on els actors locals (o supralocals) ensenyen com són o com creuen que haurien de ser les coses. Posar nom a un carrer és, en definitiva, un acte de poder. Els noms existents al nomenclàtor local responen a un determinat estat de forces, a uns concrets equilibris de poder. De vegades aquest ordre dura dècades, potser segles, mentre que altres camins és més inestable i canvia cada poc temps.

Els noms dels carrers es van modificant a mesura que van canviant les ideologies predominants, els règims polítics, els costums o les tradicions (dels que manen). El que pareix clar és que aquells que no manen, no bategen carrers.

Quins noms tenen els carrers de la Llitera? En què s’han inspirat? Cap a on s’han decantat els alcaldes i corporacions municipals que els han hagut de batejar? De quin peu calcen? Per què estos noms i no altres?

Hi ha carrers sense nom?

Aquest programa pretén aportar dades i reflexions sobre estes qüestions, i està basat en un article que vam publicar a Littera, la revista del Centre d’Estudis Lliterans, titulat ‘De Macondo a la Llitera: a propòsit dels carrers de la comarca‘ (Littera, núm. 2, 2012).

L’apartat musical va relacionat amb el tema dels carrers. Les cançons que han sonat (íntegres) durant el programa són:

  1. Where the streets have no name – U2 (1987)
  2. El meu carrer – Joan Manuel Serrat (1970)
  3. La calle del viento – 091 (1993)
  4. Mi calle – Lone Star (1969) (en versió de Loquillo i los Trogloditas, 2001)
  5. A la calle – Kortatu (1986)
  6. Calle Melancolía – Joaquín Sabina (1980)
  7. El carrer dels torrats – Sopa de Cabra (1990)images